Humans versus màquines: Aquest sempre ha estat
un dels meus dilemes favorits, i és que les novel·les i pel·lícules de ciència
ficció han format una bona part del meu bagatge de lectura.
Actualment, la gran majoria de les novel·les a
què em refereixo, han estat portades al cinema per diferents i meravellosos
directors, que molt ens han fet pensar. Tot i així, mai no vaig poder imaginar
com una màquina tan petita, com és un mòbil, ens canviaria tant l'existència.
Socialment, estem en un nivell d'innovació
tecnològica tan avançada, i hi hem arribat tan ràpid, que ens costa digerir que
les màquines han vingut per quedar-s'hi. I, com tot allò que arriba ràpid i
inesperat, ens genera un rebuig inicial, i alhora ens indica, que encara no
estem en una etapa madura del seu ús.
Segons Gloria Álvarez, enginyera de
telecomunicació i psicòloga social, ens trobem en un moment històric de la
tecnologia, on patim els efectes socials de l'arribada dels robots industrials
i també els domèstics. Aquests efectes estan principalment relacionats amb la
desocupació i han provocat diferents perspectives.
Les persones seran substituïdes pels robots i
augmentarà inevitablement la desocupació, diuen les negatives. Tot i això, les
visions positives, que afirmen que, a mesura que els ordinadors fan la feina de
les persones, les persones incrementen les seves necessitats, per la qual cosa
no s'incrementaria la desocupació, sinó tot el contrari.
Sembla que la Federació Internacional de
Robots està d'acord amb aquesta tesi positiva. Al sector d'automoció alemany,
el nombre d'empleats es va incrementar un 2,5% en mitjana entre el 2010 i el
2015, alhora que el nombre de robots creixia un 3% anualment.
En un grau intermedi es trobarien les
administracions públiques que intentarien corregir els desequilibris amb
polítiques; la de reduir les jornades laborals, moure règims fiscals al
capital, desincentivar la substitució de la mà d'obra a curt termini, cobrir
llocs de treball de més demanda, o la garantia d'una renda bàsica universal amb
què alguns països com Finlàndia fan proves i que defensen empresaris,
sociòlegs, filòsofs, etc.
Entre els efectes més personals, ens trobem
els de les TIC, així es denominen les eines i solucions tecnològiques que
pretenen la millora de la vida de les persones agilitzant les seves tasques i
els processos que tenen a veure amb la informació i la comunicació, referint-se
a les xarxes, terminals i serveis oferts.
I en aquest punt, em sembla interessant fer un
enfocament al tema: real versus virtual que no deixa de ser el mateix dilema
sota una perspectiva més individual, i més propera al comportament humà, una
perspectiva per poder entendre el canvi de comportament que ens han provocat
les TIC.
En aquests darrers anys, als mitjans de
comunicació en general, podem trobar una infinitat d'articles amb relació a
l'ús de les TIC i les seves conseqüències, que relaten més aviat fets negatius.
I és que, com qualsevol fet disruptiu de la
història, és molt difícil valorar on anirem a parar, on ens portarà el fet que
diverses hores de cada un dels nostres dies, ho passem en mode virtual, ja
sigui a l'ordinador, a la tauleta o al mòbil.
Em crida l'atenció que, en aquest fet, podem
distingir tres parts que contribueixen a modificar el nostre comportament en
relació amb les TIC: l'aparell, els programes i la connectivitat.
D'una banda, l'ergonomia de les màquines, cada
cop més còmodes, lleugeres, pensades per al seu ús en qualsevol situació de la
vida, de l'altra, programes i aplicacions pensats per treballar, per a l'oci i
per facilitar-nos les relacions. I, finalment, i no menys important, la xarxa,
aquest fenomen, inintel·ligible per a molts de nosaltres, que ens connecta amb
la resta del món.
Amb això vull ressaltar que hi ha tres àmbits
que són treballats de manera independent, però amb un mateix objectiu, millorar
constantment el seu propi rendiment, i el nostre?, què passa amb el nostre
rendiment individual?
Crec que és indubtable que ho millora en
gairebé qualsevol àmbit que se'ns proposi, informació, relació, comunicació,
lleure, exercici, i, a canvi, obtenen la nostra ATENCIÓ, i si, en majúscules,
per poder ressaltar el concepte.
Marian Rojas Estapé, mèdica i psiquiatre, que
ha estudiat diversos anys el comportament humà amb relació a les pantalles i
afirma que les xarxes socials han estat dissenyades per ser additives. Afirma
que Sem Parker, el cofundador de FaceBook, va admetre que es van adonar que el
que més li agrada a l'ésser humà és sentir-se estimat, per això es va crear el
botó like.
La dopamina que es genera en aquest plaer, mal
gestionada, produeix addicció. Cada vegada que rebem un like generem dopamina,
heus aquí el fons additiu. Quan rebo like, em sento bé, però després
m'arriba la baixada i n'estimo més.
Si parlem del nostre temps de lleure, observem
que les companyies de recerca de màrqueting situen el fenomen de les xarxes
socials molt per sobre de les hores de cinema o de jocs digitals, quant a temps
invertit, i és que les xarxes socials tenen un component clar d'intercanvi
d'atenció.
La interacció amb aquestes aplicacions es dóna
bidireccionalment.
D'una banda, capten la teva atenció amb
continguts curts i atractius, on, a partir de la teva intervenció donant likes
o temps a cada un, un algorisme intern està calculant quins són els continguts
que més t'agraden i te'ls va oferint, per tenir-te allà, captiu.
De l'altra, tens l'oportunitat de generar
contingut, a la recerca de l'atenció dels altres, del seu temps, dels seus likes
o comentaris, una manera molt eficaç i operativa de sentir-te l'atenció, i, per
tant, també volgut.
I qui no vol estimar i ser estimat? Des
d'aquesta perspectiva és fàcil entendre per què les xarxes socials ocupen cada
cop més del nostre temps, van millorant aquesta recerca d'atenció que
constitueix el motor de la nostra vida a través de diferents aplicacions.
Així, en aquest moment, podem observar que, en
el dilema inicial d'humans versus màquines, ens trobem en poder de les
màquines. Elles, a més de donar-nos més temps alleugerint-nos de tasques
rutinàries i intranscendents, ens tenen captivats consumint o oferint contingut
personal i personalitzat en allò que seria una vida més aviat virtual.
Fem servir un perfil virtual, i el tractem tal
com volem que ens percebin, la nostra personalitat virtual, i oferim el millor
de les nostres vides com l'únic contingut de valor, el que ens atorgarà
l'atenció dels altres. I així, en un cercle viciós, on donem i rebem diferents
continguts que són millor que els de la nostra vida real.
Ens oblidem de viure en primera persona, per
fer-ho mitjançant una càmera que ens roba el millor de cada moment.
Per això, els mitjans de masses i alguns gurus
del comportament del tema, llencin veus en senyal d'alarma sobre el nostre
comportament, i molt especialment sobre el comportament dels més joves:
addicció a pantalles, canvis estructurals del cervell, problemes de conducta,
retard en el desenvolupament de les habilitats socials, problemes d’atenció,
etc.
Els professionals de la salut semblen no
posar-se d'acord encara adoptant uns criteris comuns, s'afirma que a Internet
sí que es poden fer una sèrie de conductes amb capacitat additiva, però que no
es pot parlar pròpiament d'addicció a les pantalles.
Les conductes additives a Internet són un
conjunt d'addiccions diferents entre si, la més coneguda és el trastorn per
videojocs, encara que la prevalença és encara desconeguda a causa de l'escassa
evidència científica, el que sí que se sap és que la pandèmia augmenti la seva
freqüència, igual que la del consum de contingut en línia en general.
Això em fa pensar que potser la nostra vida
real és molt menys atractiva que la vida virtual, i, per tant, el nostre
inconscient, que no distingeix entre real i imaginari, ens empeny al perfil
virtual a la recerca de felicitat.
I, si fos així, crec que el que estem vivint,
forma part d'una etapa on encara ens toca madurar davant les conseqüències
d'aquest important canvi de comportament. La natura, com no pot ser altrament,
trobarà el camí per arribar a un equilibri que ens permeti continuar avançant
com a societat.
Així, de moment, no crec que ni hi hagi tal
dilema, humans versus màquines, real versus digital… al final són tecnologies
que ens vénen a ensenyar coses de nosaltres mateixos, perquè aquest món en el
fons reflecteix el que som com a individus, ajudant-nos a prendre decisions que
s'han de dirigir, necessàriament, a perpetuar la nostra existència.
La adicción a las pantallas que nadie cuenta. Marian Rojas Estapé.
¿Los robots actuales son las TIC?
(theeconomyjournal.com)
Gloria Álvarez Hernández.
Ingeniera de
Telecomunicación y doctora en psicologia social.
Qué son las TICs, sus ventajas y ejemplos para incorporar en tu negocio Docusign