Sense
adonar-nos-en, ens hem fet addictes a les imatges. La fotografia ha deixat de
ser una llaminadura per convertir-se en una droga dura. Entre l’anestèsia i
l’estimulació, els seus efectes generen estats d’esperit que modelen les formes
de veure el món i, encara més important, els valors per jutjar-lo. Avui tots
produïm i consumim fotos. Pertanyem a l’ordre de l’Homo photographicus,
una espècie de l’escala evolutiva encara poc estudiada.
............................................................................................................................................
Mirant enrere,
la fotografia s’inscriu entre les grans innovacions de la tecnologia i la
comunicació que van canviar el curs de la història: la revolució industrial, el
vaixell de vapor, el ferrocarril, el telègraf... És a partir de la seva
aparició que la imatge comença a circular i es democratitza, fugint del segrest
d’aquelles elits que la utilitzaven per manifestar el seu poder. Perquè lluny
de ser innòcua, la fotografia demostrava que el control de la imatge equival al
control del món. A més en l’ordre filosòfic i espiritual, la fotografia
transcendia el pas del temps i feia perviure el record. Permetia enregistrar la
crònica d’esdeveniments assenyalats i deixar constància de biografies personals
i col·lectives. La fotografia ens comprometia amb la identitat, la memòria i la
certesa.
Però mirant
endavant, ¿què passa al segle XXI?¿Què queda de la fotografia com a fragment o
cadàver, com a acte de curiositat i d’arxiu? ¿Que en queda a l’era de la
postveritat i els selfies, a l’era de les finestres? Indiscretes de
Facebook i d’Instagram, de les emoticones i de l’spam? Avui ens
enfrontem a la globalització ferotge i a les criptoeconomies, al presentisme i
a la hipermodernitat, a la realitat virtual i a la intel·ligència artificial, a
la computació quàntica i al multivers. El capitalisme de les mercaderies ha
estat engolit per un capitalisme d’imatges. Internet, les xarxes socials, els
telèfons mòbils i les càmeres de vigilància propicien una sobresaturació
d’imatges que ja no actuen com a mediacions submises entre el món i nosaltres,
sinó que esdevenen escenaris paral·lels on es desplega bona part de la nostra activitat.
És en aquest paisatge que la fotografia s’esvaeix tal i com l’hem conegut i
irromp la postfotografia.
La fotografia
ha estat un mitjà viu i dinàmic que s’ha anat adaptant amb fluïdesa a les
necessitats de cada època, però la sobtada intrusió de la postfotografia ens ha
agafat amb els pixats al ventre. Patim una síndrome de pèrdua tant de bo
compensada amb noves conquestes. Les imatges latents són els embrions d’una
fotografia, unes potències que només es fan visibles amb l’acció del revelador.
Ara ja no es tracta, doncs, de revelar la fotografia, de pensar com la
fotografia és, sinó de com la fotografia ens fa, i a partir d’aquí arribar a
saber més acuradament què i com som.
Joan
Foncuberta
Granollers, juny del 2022
Imatges Latents. La fotografia en transició.
Editorial Atmarcadia, SL
2022