L'aterratge del cinema en els mòbils no solament ha canviat el cinema com a
llenguatge, sinó també l'actitud de l'espectador com a receptor del missatge,
ja que el mòbil ens permet a tots veure una pel·lícula en qualsevol lloc i
moment, sense límit de temps i reprenent-la a discreció. Així, l'ús del mòbil
per a visionar pel·lícules ha derivat en dos oposats temporals. En un extrem, i
per a aquelles pel·lícules que segueixen el format de producció habitual (ara
sota la tutela de les plataformes per streaming), la tendència és fer
productes-riu (Joc de Trons es pot considerar una pel·lícula de més de 73 hores
de durada), mentre que, en el costat oposat, apareix la veritable novetat
vinculada al mòbil, la qual cosa podríem denominar l'entronització i regnat del
curtmetratge, gènere que ha passat de ser aquell germà pobre, de professió
teloner, a locomotora d'un lucratiu negoci que, en quant al llenguatge
cinematogràfic, ens ha permès tornar graciosament als germans Lumière.
Al seu torn, aquesta segona via, ha facilitat que l'antic espectador s'hagi
entronitzat a si mateix com a subjecte-total cinematogràfic, passant de l'antic
‘mer’ visionat per a gaudi de forma interna i anònima, a assumir els rols de
crític, director, guionista i actor.
Com a crític se li ha regalat el poder del veredicte, sense exigir-se-li ni
coneixement previ demostrat ni raonament algun digne de tal nom, veredicte que,
una vegada despersonalitzat en diluir-se en la massa a través de la democràtica
acumulació aritmètica, reapareix com a dictador anònim que sentència, similar
al circense dit polze del Cèsar. Mes, no semblant això suficient, també se li
ha concedit a qualsevol usuari d'un mòbil transmutar-se en director i guionista
cinematogràfic que, en la majoria d'ocasions, es dirigeix a si mateix parlant
de si mateix, mentre que en unes altres es dedica al gènere del documental, és
a dir, a gravar i publicar en les RRSS -les actuals sales de cinema-, sense cap
cost envers la seva responsabilitat personal, esdeveniments la frontera dels
quals amb la morbositat no resulta massa nítida.
En definitiva, s'encimbella l'apogeu democràtic del narcisisme embolicat en
la cel·lofana de la llibertat i, tal vegada, hauríem de plantejar-nos, en
aquestes inexistents aules de la finida formació filosòfica, si tal democràcia
i tal llibertat deixen cap espai a la veritat, a la justícia o, simplement, i
sobretot en aquells usuaris sense més escut protector que la seva pròpia
arrogància, les aniquilen per asfíxia.