Va haver una època, no fa tant, en la que no a totes les cases hi havia telèfon (i parlo del fix, per suposat) Quan te’l posaven era com si ascendissis una mica més en la categoria social. I si quan sonava la trucada era per tu, t’aixecaves una mica amb aire indolent i anaves cap a l’aparell traient lleugerament el pit. . I amb això vull dir que quan sonava un telèfon no era per res baladí, les trucades es pagaven una per una, així que el que no era urgent podia esperar.
Quan
era petita, a casa meva, no hi havien libres. I per mi , aquesta era la
constatació que érem pobres. Va haver una època en que els llibres
significaven molt més que lectura i la gent de peu creia que tot el que estava imprès en paper se’l pressuposava
cert i de qualitat
Aquest
escenari que ara sembla de ciència ficció (com ha canviat i s’ha invertit el
sentit d’aquesta expressió en pocs anys!) va ser real i al menys un parell de
generacions dels que hi som ara pul·lulant per aquest món ho recordem
perfectament.
Quan
els mòbils van arribar a la vida dels mortals (i d’això no fa tant) crec que la
majoria no vam ser capaços d’intuir el canvi tan profund com a societat que
això suposaria. Perquè de la seva mà s’han colat, per l’escletxa d’una finestra
que crèiem tancada i barrada amb el cartell penjat de privat, tota la resta de coses que han canviat la
manera de transitar per la vida. I si encara som escèptics, quan abans prenem
consciència que som la resistència d’una guerra on només lluitem nosaltres,
millor. Personalment, cada dia hi ha més coses que em fa mandra aprendre per un
costat i en les que no vull invertir-hi la poca o molta matèria gris lliure que
encara em queda, per l’altre.
La importància del mòbil, com tots els grans avenços, és contradictòria. No es tracta només de l’obligació d’estar localitzats en modo
24/365 si no que ens ha obert de bat a bat totes les portes, incloses les que
ens encantaria tenir tancades: accés a tot el que hi ha, relacions personals,
comerç, comunicació, informació al 1000% (el que vol dir que al menys el 900%
és mentida) e inclús la possibilitat que qualsevol es converteixi per uns
moments en reporter. Ara, si hi veus un accident o una baralla, el concepte
ajudar es conjuga amb el de gravar, diuen que per deixar testimoni. I com passa
als Encants de Barcelona, al Rastro de Madrid o al Sant Telmo de Buenos Aires,
el problema està en saber triar.
Em
vaig enamorar de la lectura abans que de cap persona i tot gràcies a que una
professora va posar a les mans d’unes nenes de barri perifèric un llibre
impossible de llegir però que, a les que vam aconseguir acabar-lo, ens va
seduir per sempre (era de l’Anna M. Moix, per si algú l’interessa) Dels llibres
m’agrada el tacte, m’agrada la olor, i m’agrada el lloc en el que em col·loquen
quan en començo un. Cada llibre té el seu moment, i si mirem la nostra
bibliografia podem fer un recorregut pel nostre GPS vital. Dit això, que és tot
cert, em confesso lectora en format electrònic des de fa uns anys. Ja està dit!
El
meu acostament al llibre electrònic va ser una mica com passa amb les segones i
terceres relacions: que et tornes més pràctica perquè ja saps que si de cas l’envoltori
no és tan important i en canvi si val la pena caminar amb algú que no
suposa una motxilla a l’esquena, etc etc. Quan obres el llibre electrònic per
primera vegada, enyores els colors, olors. tactes i tot el que és romàntic.
Però al final, els que som més pràctics que sentimentals, acabem rendits al
plaer de poder portar tota la biblioteca a sobre i de poder llegir en qualsevol
lloc, a qualsevol hora, i amb qualsevol llum sense cap problema.
Que
el mòbil com a germen, i tot el que penja d’ell com a eclosió, han estat una
revolució en tot els sentits, no cal ni discutir-ho. Potser les persones que es
dediquen al sector intel·lectual i artístic han estat de les més afectades (en
el sentit més ampli de la paraula). Però després d’un temps (necessàriament
curt) de desconcert han sobreviscut els que s’han adaptat. I entre aquests es
troba el sector editorial. Si ho afirmo és perquè el conec una mica, i si sé
que s’ha adaptat és perquè he observat com buscaven on era el nou públic i han
canviat la seva diana de lloc. Publiquen llibres d’influencers, busquen fer
productes per a no lectors (repeteixo, parlem d’editorials!) i busquen nous
llenguatges (quan encara no es sabia l’abast que tindria el whatsap ja em vam
demanar que escrigués històries que s’expliquessin per whatsap)
No
fa tant de temps (si us hi fixeu, de res del que parlo fa tant) els editors i
editores eren els deus i les deesses que decidien el destí de milers de
persones que aspiraven, no a ser escriptors, això un ho és o no ho és,
sinó a poder viure dignament de la
professió, cosa que només uns quants aconseguien. Arribar al despatx d’un
ajudant d’editor ja era un èxit que es celebrava molt discretament. Tot i que
la Vírginia Wolf ho va fer al 1917, competir des de l’autoedició era pitjor que
un David contra dos Goliats. Però, precisament perquè ara tothom té accés al
que abans era quasi prohibitiu i perquè les noves tecnologies posen al nostre
abast possibilitats que abans ni somiàvem, molts escriptors han optat per
autoeditar-se, alguns fins i tot amb força èxit. Però també cal dir que, a
l’igual que amb les notícies (recordeu el 900% que us he dit?), hi ha molt més
llibre fent bulto i la competència per vendre s’ha tornat més dura, no perquè
hi hagi més qualitat, que no ho sé, sinó per la quantitat. Amb això no vull dir
que l’autoedició sigui el camí, ni molt menys, només vull dir que al menys hi
ha alguna possibilitat més de sortida quan les portes es tanquen.
No
sé si ho sabeu, però el tant per cent que guanya un autor o autora per llibre
en format paper venut, sovint no arriba ni al 10%. L’editorial inverteix molts
cèntims per editar un llibre, una bona partida és per l'embolcall (disseny de portada, maquetació, correcció,
etc.) un altre per la comercialització i distribució i un altre per la promoció, a banda de tota la part
tècnica.
Amb
l’entrada i arrelament del llibre electrònic, l'embolcall deixa de tenir gaire
importància i els que l’utilitzeu sabeu de què parlo. Quan fas servir un
aparell electrònic la portada no serveix de gaire res perquè no la veus mai
(recordar el títol ja suposa tota una
gesta). Ja no és necessari que el llibre entre pel ulls com el menjar. Partida
reduïda!
Sempre
s’ha dit que la millor publicitat és el boca a boca. Pots recomanar un llibre
de viva veu a quantes persones? 40? 100? Ara amb les xarxes socials, aquest
número el podem multiplicar per milers si sabem utilitzar-les bé. Calen
campanyes de promoció, és clar que sí, però diria que ja no són
imprescindibles. Si una persona que tingui molts seguidors et recomana, l’èxit
està quasi assegurat. Però atenció, perquè l’ascensor funciona cap a
dalt i però igual que puja, baixa. Una altre partida que reduïm.
I
referent a la distribució... no cal ni dir res. Les editorials no han renunciat
a publicar en paper això seria disparar-se al propi peu. Però han entrat sense massa escrúpols en les plataformes virtuals de
distribució, perquè en realitat els consumidors, majoritàriament és el que fan
servir. La pena és que han deixar caure pel camí a les seves lleials companyes
de tota la vida, les llibreries, que fan el que poden per aguantar heroicament.
D’això, de la seva perseverança i dignitat, si de cas, ja en parlarem un altre
dia.
No
ha estat fàcil pel món editorial adaptar-se i sobreviure. Han fet un esforç
titànic per seguir les noves regles del joc que han marcat les noves
tecnologies i ho han aconseguit, han trobat un equilibri força acceptable.
Així
que el problema no és ni la edició, ni el número d’obres que es publiquen ni
l’accés a les mateixes. La pregunta és:
existeixen lectors suficients? Anem sumant o anem restant? Augmenta els número
de persones que creuen que com es passen tot el dia llegint coses a les xarxes
socials això ja les converteix automàticament en lectores? S’està complint
aquella premissa que diu que el bon llibre és aquell que fa que no siguis la
mateixa persona quan el comences que quan l’acabes?
Les
persones que tenim certa edat, som la generació bisagra, la que ha conegut una
cosa i l’altre. Els nostres pares no entenien moltes coses de les que fèiem
nosaltres, però no fotem, els pares que molaven eren els que s’enrotllaven i et
respectaven malgrat no t’entenguessin. Els pares que molaven eren els que hi
confiaven.
Les
tecnologies han guanyat, perquè ja hi són, formen part de l’ADN de les noves
generacions. I ens agradi o no és una nova revolució que ha canviat el
funcionament de la societat. Són les persones que han nascut en l’era del mòbil
a la mà, les que han de trobar les seves eines per a discernir i ajustar les
noves directrius, decidir si volen canviar el món o si deixaran que el món les
canvií a elles. Digueu-me optimista, jo sí, jo hi confio, malgrat que no sé com
ho faran.
Montse Linde
Desembre del 2023